Blog creat a clase de Biologia, per la Mar i la Tània.

dilluns, 3 de maig del 2010

La vegetació del Pallars Sobirà

La interpretació del significat de la vegetació del Pallars Sobirà es fa difícil a causa del caràcter abrupte i estret de les valls principals, que complica molt la distribució de les poblacions vegetals, i també de l'acció antròpica que s'ha exercit, a la part baixa almenys, durant segles i segles.
A la base de la vall, l'estret de Collegats correspon al domini submediterrani del roure valencià ( Quercus faginea) i de la pinassa ( Pinus nigrassp. salzmanii), com a continuació que és de la Conca de Tremp.
Lògicament, sembla que caldria esperar que en ascendir per la vall de la Noguera Pallaresa el paisatge esdevingués cada volta més muntanyenc i més frescal, que la zona del roure valencià fos seguida per la del roure martinenc i aquesta per la del pi roig, com és normal al vessant del S dels Pirineus. Sorprenentment, però, les coses no són pas ben bé així. Riu amunt, ens endinsem en un país de llicorelles silícies cobertes per un alzinar muntanyenc ( Quercetum mediterraneo-montanum) que recorda el de les muntanyes mediterrànies properes al litoral marí. Les dades climàtiques i la disposició general de la vegetació als Pirineus farien esperar un país submediterrani de bosc de fullatge caduc i no una terra d'alzinars. És una vall molt abrupta orientada aproximadament de S a N, amb els vessants exposats, doncs, sobretot, a l'E o a l'W, sense formar solanes i obagues importants. És possible que l'extensió del bosc d'alzines fins al N de Llavorsí hagi d'ésser interpretada com un fet local relacionat, més que amb el clima general, amb el relleu i la incapacitat del sòl per acumular una reserva important d'humitat. El fet és que no es pot deixar de reconèixer la presència d'un illot extens de vegetació mediterrània muntanyenca en ple interior dels Pirineus i sota un clima que no és pas típicament mediterrani.
Les rouredes no manquen pas, però són poc extenses i més aviat rares. Molt sovint el bosc d'alzines entra en contacte directe amb la gran boscúria de pi roig ( Pinus sylvestris), que ocupa una gran part de l'estatge montà i descendeix molt avall, sobretot per les obagues, de vegades fins al fons mateix de la vall.
El faig ( Fagus sylvatica) és gairebé inexistent en aquestes terres continentals. L'avet ( Abies alba), en canvi, forma grans boscúries a les obagues de la part alta de la conca de la Noguera Pallaresa. Encara cap a l'any 1950, segons diu l'enginyer forestal Jordán de Urríes, autor d'un important mapa de distribució dels boscos a la part del NW de Catalunya, hi havia raconades importants de bosc verge als indrets més allunyats.
Més amunt, l'estatge subalpí del pi negre ( Pinus uncinata) i l'estatge alpí, dels prats naturals, tots dos força extensos, no presenten particularitats especials.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada